Espai: Pati de Sant Jordi i Sant Domènec
Situació: Carrer Sant Domènec, 14


Adrián Sifres és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. Va complementar la seva formació a la FAUP (Faculdade de Arquitectura da Universidade do Porto) i després va treballar a l’estudi portuguès Menos é Mais Arquitectos. Durant aquesta etapa, va col·laborar en diversos projectes nacionals i internacionals, així com en la instal·lació creada pel mateix estudi per a la 15a Biennal d’Arquitectura de Venècia. Després d’uns anys a Porto, Adrián va tornar a València on actualment exerceix la professió d’arquitecte.

Amb una arquitectura utilitzada com a instrument de canvi, els seus projectes es basen en convertir les febleses o deficiències que presenta el lloc, en potencials virtuts. La preocupació per l’entorn i allò preexistent, i la importància del paper de l’arquitectura per a mantenir l’essència i la identitat del lloc, són les regles que guien cadascun dels seus projectes.

Emoció. Eufòria. Agitació. Deliri. Entusiasme. Il·lusió. El camí que condueix a la realització de les nostres passions és sempre una muntanya russa de sensacions, però és l’obstinació i la mateixa passió la que ens guia incondicionalment, amb un ímpetu desmesurat, a atènyer les nostres metes i els més profunds desitjos. En canvi, el sistema i el seu engranatge de vegades no respecten els temps necessaris i actuen d’obstacles que ens impedeixen aconseguir els nostres objectius. És llavors quan caiem en la frustració, el desànim i quan les passions acaben caient en l’oblit.

En les nostres terres, així com en la majoria de les construccions mediterrànies, els patis són un element fonamental que forma part del nostre patrimoni. En temps dels romans, el pati era concebut com un lloc on viure, dialogar i reflexionar. Destacaven dos elements importantíssims: el Compluvium, o obertura realitzada al centre del pati, que permetia l’entrada de l’aigua de la pluja, i l’Impluvium, element que la recollia.

La instal·lació que ens proposa l’autor es situa al cor del pati, tot fent una mirada al passat per reinterpretar les funcions primigènies dels patis, tot convertint l’espai en un “Impassium”, impluvium de passions.

La planta baixa apareix coberta mitjançant una gran tela vermella suspesa en l’aire, amb una obertura en forma d’òcul al centre. D’aquesta manera, es tenyeix l’espai de vermell convertint-lo en un lloc de reflexió i introspecció per a l’espectador. 

En la primera planta, els visitants poden escriure la seva vertadera passió en un tros de paper i llançar-la per la coberta de tela, a fi que sigui recollida a través de l’òcul per l’Impassium, segellant així un compromís. Perquè “Impassium”, més enllà d’una intervenció efímera, és una mena de compromís amb nosaltres mateixos i amb el nostre jo de la infància que somiava en tocar el cel. Un compromís per a recordar-nos què és el que ens apassiona, allò pel qual hem d’enrabiar-nos, alçar-nos i lluitar; perquè si és eterna la il·lusió, serà eterna la nostra passió.